Articles publicats a Saó (2003-2004)
En veure als mitjans l’anunci que posava en venda la TVV, recordava una conversa amb Pablo, un conegut professor argentí de la Universitat de Rio que guisa amb regularitat paelles per als seus companys de treball.
Amb Pablo, buscàvem exemples al nostre país sobre les diferents formes de privatització de l'ensenyament. I comentàvem com en l'educació, a diferència d'altres sectors, hi ha multitud d'estratègies per a atreure el mercat.
Hi ha un ventall de possibilitats per a dur a terme aquestes polítiques
privatitzadores, des de l’acció de l’Ajuntament de València, que va posar en
mans de la patronal la xarxa municipal d'escoles infantils, a la política del
laborista Blair, que també sense escrúpols ha començat a vendre tot centre
públic que no arribe als estàndards del govern. Aquests camins es mouen entorn
d'un fabulós tresor de prop de 900.000 milions d'euros a l'any, és a dir gairebé
tant com tot el volum econòmic del mercat europeu de l'automòbil.
Per exemple, tenim el que podríem anomenar delegació de serveis. ¿Què dir dels
menjadors escolars? Després d'anys de gestió pública, de projectes educatius de
centre, l'administració valenciana ha impulsat la gestió (cuina i monitors) a
càrrec d'empreses d’hostaleria. ¿I
què
dir de les
activitats de temps
lliure
organitzades per pares i mares?
La
desaparició dels
programes
a càrrec
de monitors
municipals i
les
dificultats a
les
Associacions de Mares i Pares
per
a poder-les realitzar directament, han traslladat la seua gestió a empreses
d'animació “sòcio-cultural”.
Altra estratègia seria la inhibició de responsabilitats. Seria el cas de la
formació permanent del professorat, una tasca contemplada com obligatòria per
part de l'Administració. Dia a dia, són més les partides cedides a entitats
privades per a la seua realització. De les inicials subvencions dirigides a la
renovació pedagògica (MRPs i Escoles d'Estiu), hem passat a una veritable
subhasta pública, en la qual els sindicats davant les suculentes partides per al
seu desenvolupament, van caure com còmplices d'una porta que en alguns països ja
està copada pel món empresarial.
¿I què dir del mercat informàtic? Ací ja no es tracta de com les empreses
penetren en el mercat de dotació de recursos (la presa de pèl del programa
Infocole de la Generalitat en va ser un clar exemple), sinó com els
discursos acadèmics generen expectatives entorn la informàtica educativa, la
millor publicitat per al consum familiar d'aquest sector.
Ací no acaben els espais. Pensem en el futur de l’esponsorització
d'activitats escolars, com les que pot realitzar la caixa d'estalvis del barri
amb la contrapartida del col·legi d’obrir un compte, o els acords d'exclusivitat
amb determinada marca per a instal·lar una maquineta de begudes.
Fa uns anys, es presentà al meu centre una empresa que volia colocar una tanca
publicitària en la zona que dóna a la platja. ¿Ens imaginem els centres
competint en aquest camp? ¿Quin centre no ha rebut la visita d’alguna empresa
oferint-se a fer xerrades sobre alimentació sana o higiene? Les
possibilitats són infinites. Fins i tot, existeixen editorials que, basant-se en
la neccesitat d'adaptar l'ensenyament al medi, inclouen en els llibres de text,
activitats on apareix el nom d’empreses, casualment multinacionals. Prompte,
com ja passa a d’altres països, una cadena televisiva ens oferirà la
instal·lació d'una connexió via satèl·lit a canvi, això si, de l'obligar-nos a
connectar el televisor a una determinada hora amb emissions de publicitat
infantil. Al temps.
Félix Martí y Marta Mata, una feliç coincidència
Félix Martí Alpera (el Cabanyal, València, 1875 – Barcelona, 1946) va estudiar Magisteri i, després de passar per Albacete i Cartagena, exerceix de professor a les Escoles Normals de València i de Barcelona.
Marta Mata (Barcelona, 1926), després d’una etapa a Saifores, el Penedés, el 1965 torna a la ciutat per a constituir clandestinament l’Escola de Mestres Rosa Sensat.
Aquests apunts biogràfics d’aquests educadors és només el principi d'una feliç coincidència que necessite contar. Fa unes setmanes Batiste Malonda -incansable militant del Col·lectiu de Mestres de la Safor i mereixedor amb les seues companyes i companys de l'Escola d'Almoines del Premi Melchor Botella a la Innovació Educativa, Una escola participativa i democràtica (Tàndem, 2003)- em preguntava sobre l’existència d'un carrer al barri valencià del Cabanyal dedicat a Fèlix Martí. Batiste, que treballava sobre el mètode de projectes educatius, s'havia trobat amb la figura de Félix Martí, qui en els anys trenta ja impulsava una alternativa radical al currículum escolar.
Era evident que no existia cap carrer en la ciutat de València dedicat a Fèlix Martí. Malgrat ser fill dels poblats marítims, Martí formava part de les pedagogies oblidades, d'aquells que malgrat la seua destacada activitat educativa, i sobretot per això, havia estat “desaparegut” pel franquisme de la nostra memòria. Fill del krausime i de la Institución Libre de Enseñanza, havia estat becat per la Junta d'Ampliació d'Estudis (JAE), d’igual manera que una altra mestra il·lustre, Rosa Sensat. El mestre del Cabanyal va començar a destacar durant la seua estada a Cartagena, on l'Ajuntament, seguint els seus suggeriments, construeix la primera Escola Graduada d’Espanya, de la qual és nomenat director. Després d’un pas breu per l’Escola Normal de València, es trasllada a Barcelona, on després de constituir-se el Patronat Municipal i ser el seu primer director, crea la que serà la seua obra mestra, el Grup Escolar Pere Vila.
Pel Grup Escolar Pere Vila, on Fèlix Martí impulsa l’escola activa, els mètodes de projectes, la coeducació i l’ensenyament en català, passaran – atrets pel bon fer innovador del centre- multitud d’observadors de l’estat i de l’estranger. Són precisament aquestes innovacions les que integraran els plecs de càrrecs per a la seua depuració el 1939.
¿I què té a veure ací Marta Mata? Seguim amb les coincidències. Deixant de costat que visc als Poblats Marítims -torne a dir que allí res recorda a aquest il·lustre mestre fill d’armadors de vaixells- Marta Mata va estar a València per a presentar el llibre L’escola que volem ( novament editat per Tàndem, 2003), un repàs sobre els 25 anys de la Escola d’Estiu del País Valencià, que tant li deu a l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Rosa Sensat, becada també per la JAE, va compartir amb Fèlix Martí la direcció d’una altra escola del Patronat de Barcelona.
Però hi ha una última coincidència més significativa. Al llistat del professorat del Pere Vila figura la “senyora María de los Ángeles Garriga”, mare de l’alumna del Pere Vila, Marta Mata. Àngels Garriga, formada en les Escoles Normals de la Mancomunitat de Catalunya, i establerta en Saifores des de la seua jubilació, va escriure entre altres el primer llibre d’aprenentatge de lectura en català després de la guerra, Beceroles (1965). També és autora d’Estels (1967), llibre de lectura escolar on es recull la seua experiència de mestra als centres Baixeras i Pere Vila, i Un rètol per a Curtó, on narra la història de les activitats dels xiquets de Saifores, orientades per la seua filla Marta i inspirades per Àngels Garriga.
Va ser aleshores a Saifores quan Marta Mata va combinar aquesta experiència escolar amb els estudis de Pedagogia, fins que el 1965 es trasllada a Barcelona on, amb mestres de diverses escoles i amb el suport de pares d’alumnes, constitueix de manera clandestina l’Escola de Mestres Rosa Sensat i el 1966 inaugura la tercera etapa de les Escoles d’Estiu a Barcelona. Els ensenyants valencians que hi acudien van pensar el1975 que el País Valencià havia de comptar amb la seua pròpia Escola d’Estiu.
El 2003, Ismael Sanz i Inma Coscollà, membres del Moviment de Renovació Pedagògica Gonçal Anaya incloien un text de Félix Martí Alpera en la presentació la seua experiència de projectes de treball, dins la XXVIII edició de l’Escola d’Estiu del País Valencià.
Servisquen unes últimes paraules com homenatge als mestres Fèlix Martí, Marta Mata i totes i tots els que han fet possible al nostre país l’Escola d’Estiu, un model d’escola diferent, l’escola que volem. “Per aquesta via dels projectes, les xiquetes poden sentir per les tasques escolars i per la vida de l'escola una afició i un entusiasme no coneguts i les mestres podem renovar-nos i lliurar-nos de la monotonia i l'uniformisme d'una vida escolar artificiosa”.
Els canvis que aporta la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE) són substancials respecte a la concepció de l’organització dels centres educatius. La primera novetat és la desaparició dels òrgans de govern col·legiats contemplats en la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE) –consell escolar i claustre de professorat-, que deixen de ser òrgans de Govern per a convertir-se en òrgans de participació en el control i la gestió.
S’ha exclòs així la possibilitat que les famílies, l’alumnat i el professorat participen en el govern dels centres. Amb el “nou model”, on els pares i les mares són tractats com a clients i l’alumnat com a usuari, es trenca la màxima que indica que els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia per a fer tot just el contrari. Si el model de la LOGSE no ha funcionat de la manera més eficaç possible perquè tenia mancances, aquestes no provenien del poder real dels consells escolars i dels claustres, sinó precisament de no haver desenvolupat mecanismes més eficients de participació.
Pel que fa als consells escolars, la LOCE buida les seues competències en tres aspectes substancials. En primer lloc, el consell no aprovarà el Projecte Escolar de Centre, que adquirirà un caràcter tecnocràtic. Tampoc no intervindrà en la resolució de conflictes (mecanismes disciplinaris dels centres o comissions de convivència). Finalment, els consells tampoc no participaran en l’elecció de la direcció del centre. Ens trobem, doncs, amb uns òrgans consultius i de proposta, amb escasses possibilitats d’intervindre directament en el govern del centre, encara que, per ara, amb dret a ser informats. Amb la LOCE, al capdavall, els centres educatius dependran molt més de la direcció del centre.
Pel que fa al claustre del professorat, la LOCE el contempla com un òrgan consultiu de caràcter tècnic. L’única competència rellevant del claustre és l’aprovació del projecte educatiu.
La Llei de Qualitat parteix del principi que el centre educatiu, com les empreses, només pot funcionar de manera eficient si és gestionat professionalment, no democràticament. Per això el consell escolar deixa de ser un òrgan de govern, i les direccions dels centres es “professionalitzen” i són nomenades directament per l’Administració, amb la resurrecció del Cos de directors. A més, la Llei atorga a la direcció del centre el rang de “cap de personal”, amb competències en matèria disciplinària sobre el professorat i l’alumnat. Les afirmacions retòriques del Govern sobre la potenciació del paper del professorat i el prestigi de la seua tasca, encara que la Llei no recull cap mesura concreta en aquest àmbit, amaguen una oberta desconfiança.
Tot plegat, la LOCE conforma un sistema de govern dels centres que ens retorna a èpoques predemocràtiques. No cal oblidar tampoc que la Llei reforça alguns elements de diferenciació entre els centres públics i privats concertats, en incrementar en aquests últims el poder de gestió i control dels propietaris sobre l’alumnat i el professorat.
En passar l’estiu, al Govern valencià li correspondrà desenvolupar aquesta normativa. A tots els membres de la comunitat educativa, professorat, alumnat i famílies, ens correspon mamprendre iniciatives per a impedir que cap persona poc respetuosa amb la democràcia ocupe la direcció dels centres educatius.
La primera setmana de Juliol s'ha celebrat la XXVII Escola d’Estiu del País Valencià.
Estem en un moment en que no semblen faltar ofertes de formació permanent del professorat, tant durant el curs (encara que fora del nostre horari de treball la majoria d’elles) com ara en Estiu. En que no semblen faltar trobades d’ensenyants per tractar aspectes de l’educació, des de les convocades per la mateixa Conselleria (molt preocupada ara per la Gestió de la Qualitat) a les convocades per altres moviments i entitats socials. Es per aixó, que no serà la primera vegada que escoltem que és un esforç que ja no fa falta, que era necessari fa uns anys quan no hi havia altres ofertes de formació. Escoltem això de “jo les feia quan era jove”, o que (amb molta raó) acabem el curs molt cansades i cansats...
Amb tot aixó, podríem pensar que ja tenim prou... que fins i tot patim de “sobre informació”, pero una vegada més, les Escoles d’Estiu semblaven necessàries.
Son un espai que ens ajuda a analitzar i reflexionar col·lectivament sobre aspectes que incideixen en el món de l’educació, millorar la nostra formació des de l’anàlisi crític i des del nostre protagonisme, esbrinar pràctiques alternatives per fer una escola millor: més justa, crítica, divertida i creativa. Un espai de trobada que ens permet l’intercanvi d’experiències i opinions, que ens aporta bones relacions i festa. En definitiva un espai únic per convidar a la pràctica i pensament des de la Renovació Pedagògica.
En aquesta línia, en un any al que s’ha parlat de Qualitat en tots els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les tendes, en els col·loquis, en reunions de mares i pares, prenent un cafè en els amics... a la XXVII edició de l’Escola d’Estiu hem volgut també parlar de la Qualitat. I es que hi ha paraules que sembla serveixen per a tot i per tots. I per això hem volgut deixar clar de que parlem quan parlem de Qualitat d’Educació, un concepte que no coincideix amb la proposta de llei del govern conservador, al que per desgràcia ens ha obligat a fer referències.
L’Escola d’Estiu ha volgut fer confluir les reflexions, propostes i aportacions d’experiències en la delimitació d’allò que entenem per Qualitat des de la Renovació Pedagògica i en l’educació pública, en fer públic altra vegada que hi ha “Altra Manera de Fer Escola” . Una escola en la que es visca en democràcia i es potencie la participació de la Comunitat Educativa. Una escola que fa present la crítica i la denúncia de les injustícies, oberta al món que li envolta. Una escola preocupada i ocupada en la formació integral de la personalitat dels que viuen en ella, sense admetre cap segregació o exclusió. Una escola interessant i divertida, i on els i les mestres siguen protagonistes (i no sols executors/es.) del seu procés de formació permanent i de la seua tasca diària.
Així, en aquesta Escola d’Estiu hem reflexionat i après més sobre com fer més possible una escola de qualitat, de Qualitat des de la Renovació Pedagògica. I ho hem fet amb l’ajuda de les persones que ens han acompanyat a les Aules Debat exposant el seu pensament i coneixement crític, amb les aportacions d’experiències alternatives que mostren la possibilitat de fer una escola enriquidora , creativa i democràtica, amb l’aprenentatge d’eines concretes en els tallers... I ho hem fet possible amb una trobada per a la reflexió, l’alternativa i la festa... Hi ha hagut temps per a tot...
Els anys de treball d’ensenyant que arrossegue em permeten ara veure el debat sobre la jornada escolar des d'una perspectiva molt especial. Com a pare, veig que el meu fill, un preadolescent, escolaritzat fins fa poc en un sistema de jornada única, s’ha d'adaptar forçosament a la jornada partida del sistema educatiu valencià. És una de les meues circunstàncies familiars, però no sóc l’únic. Tots i totes ens enfrontem a situacions noves perqué els canvis socials ens obliguen a revisar en profunditat l'organització del temps en la vida familiar.