"CARTA A UNA MESTRA… EN ACABAR EGB “

Albert Sansano

 

I els alumnes que en pensen de l'escola? D'aquell dia que els seus pares els deixaren amb una mestra o un mestre i desaparegueren, i ara ja en finalitzar vuitè...i després... Albert Sansano ha dialogat amb dos alumnes del col·legi Blasco Ibáñez de la Malva-rosa. Prenguem-ne nota.

 

"Estimada senyora:

Segurament, ni tan sola recorda vostè el meu nom. N'ha suspès a tanta! Jo, en canvi, me n'he recordat moltes vegades de vostè, dels seus col·legues, d'aquella institució que anomenàveu escota, dels xics que "eliminàveu".

Ens enviàveu al camp i a les fàbriques i ens oblidàveu."

"Carta a una mestra". Alumnes de l'escola Barbiana

 

Elena Cortés i David Padilla han acabat la EGB. D'ací a unes hores el centre on ens trobem formarà part del seu passat. A una metres, al costat de la platja de la Malva-rosa, els espera l'institut. Des de la finestra de la biblioteca contemplen una nova etapa de la seua vida.

Elena i David aparenten més anys que no tenen. Han acabat la EGB! Conversar amb ella ha estat una cosa que he buscat amb freqüència. És una pràctica que hauríem de fer mes vegades amb els nostres –també companys i companyes del col.le.

Va ser difícil, per tant, acceptar l'encàrrec d'Espais de parlar amb ella del primer i el darrer dia de classe...

Albert: -Per què dieu que vos fa pena aquest dial

Elena: -És que fa pena separar-se dels companys. Són molts anys junta i estàs trist a pesar de l'orgull d'acabar una cosa.

Albert: -Porteu molts anys junta?

David: -Jo estic ací des de primer de Pre-escolar,

Elena: -Jo vaig venir en segon de Pre-escolar, ja que abans vaig estar en unes plantes baixes que ara ja no existeixen.

A: -Vos recordeu d'aleshores? Del vostre primer dia de classe?

D: -Guau! Arribes plorant... No vols que se'n vaja ta mare... Et preguntes que fas allí, en un lloc tan gran.

E: -Jo també vaig plorar una barbaritat...

D: -Però, de seguida et presenten una altres nanos, convences a fer el bandarra... Però, com no anava a plorar? No coneixia ningú. Mi mare em va deixar sol. Si haguera anat amb mes gent de la guarderia... no sé. Crec que només coneixia Alba i M. José.

E: -A més, tot era molt gran. Una classe

molt gran, molt gran... Unes taules molt lluny de les altres. Jo que sé! Recorde que vaig plorar

A: -Deixant a banda els plors, quins records agradables vos emporteu de l'escola?

D: -D'entrada, tot el que hem fet fora del col·legi.

A: -Sols el de foral

D: -Bé, aquests última dos anys hem tingut mogudes guais i els tallers. Teníem ganes que arribara el dijous per a juntar-nos en els tallers.

E: -Sisè també va ser un cura que va molar.

D: -Ah!, sí. Pujar a sisè va molar en quantitat. Ja érem majors. Encara que en sisè ens tiraven totes les culpes, ja estaves en el pis dels majors, notaves que els professors et tractaven duna ultra manera...

E: -És cert, també molaven els professors. S'enrotllaven mes amb nosaltres. A més de professors, eren amics.

D: -I no per això treballàvem menys...

A: -I els pitjors records...?

D: -Alguna brega amb algun professor o professora. Alguna dies venien histèrics al col·legi i se’ls oblidava que érem xiquets, que necessitàvem moure'ns, parlar... I s'emprenyaven, i es posaven mes histèrica, ens insultaven, fina i tot alguna vegada se’ls escapava la mà...

A: I això passava amb els joves o amb els majors? per què no tenien experiència per a aguantar-nos. Però, després estaven els altres, els qui es creuen que estan en un pedestal. Que si no els dius: "Per favor, Donya tal...", o els fas la pilota, ni t'escolten.

"Ara comprenc quant desmoralitzador deu resultar parlar de ('ideal del mestre a xics com aquells. Però, son els xics els qui us han deteriorat a vosaltres o vosaltres, els xics?" (Carta a una mestra).

A: -Aleshores..., que llevaríeu, que afegiríeu si estiguera en les vostres mans?

D: -Llevaria les cacatues. Els qui parlen sense parar i no escolten. Els qui no s'enrotllen amb els alumnes. Els qui no ens tracten com a persones.

E: -Els qui sempre porten per davant el Don i la Donya. Els qui et fan estar sempre assegut, en silenci.

D: -Es que el col·legi ha d'estar per a tenir confiança. Amb els teus amics, els teus professors... T'has de relacionar amb tots...

E: -Si no aconsegueixes confiança amb el teu professor, amb el teu tutor...

D: -I se suposa que aquests anys son els que mes t'has de divertir.

E: -I això no està en contradicció amb ser dur i recte. Alguns que son així saben estar de gaita quan toca i escoltar-te quan els necessites. És bo saber que algú no et fallarà quan el necessites.

A: -I afegir?

D: -Afegir..., no sé. Però, han molat els tallers.

E: -I la manera de fer gimnàstica sense que et posen mes nota perquè salte més alt o siga el més ràpid. M'ha agradat practicar jocs nous sense parar.

D: -Però, llevaria coses que no ens han servit per a res. Potser, si sabérem per a que serveixen... La gramàtica en castellà o valencià, les oracions, el complement directe...

E: -Jo hauria preferit llegir mes, escriure, comentar coses, parlar... Les altres coses son una llanda i no sé si m'han servit per a alguna cosa mes que aprovar vuitè.

D: -T'imagines escriure una carta a una amiga i després, al final de la carta, analitzar les oracions, dir ele tipus d'adverbis que has utilitzat...?

A: -I ara, per què les cares de pena...?

E: -Per nosaltres. Hem estat junts molts anys i ara alguns -molts- anem a separar-nos en diferents grups, en l'institut, en la FP... En diferents grups, fins i tot, dins del mateix institut.

D: -Però, és que, fins i tot, allí ens tractaran d'una altra manera. Allí no et val el teu passat. Comences de nou. D'entrada, perds l'estima dels teus amics de sempre.

"En primer de Batxillerat, els xics son 22. Per a la professora, tots són cares noves. Dels onze que es van perdre pel camí, no res se'n sap. Fins i tot, està convençuda que no hi

Con ha estat el meu primer dia de professor del departament de Física Teòrica de la Universitat de València, després d'un parèntesi, gairebé complet, de deu anys? Tenim una certa tendència innata a imaginar límit massa clars, allà on la natura i la vida prodiguen, mes aviat, clar-obscurs i incerteses. Ho dic perquè no sé si en el meu cas ha hagut aqueix primer dia tan definit, i perquè tem que això que acabe de dir siga mes una categoria que no pas l'anècdota: en acostar-se el final d'un llarg període d'activitat pública absorbent, hom comenta a ajornar per a l'endemà del cessament nombroses tasques personals difícils d'encabir en l'agenda diària prèvia a aqueix cessament. Fou així com, a l'endemà de deixar el Rectorat, vaig passejar sense presa de 'acompliment mecànic d'aqueixes tasques a alguna lectura científica esporàdica, per a finalment acudir un bon matí al meu departament, després d'un viatge familiar d'un cas de setmana.

Al meu despatx, una mica de pols i un cert desordre: ordenar tot allò, desfer-me de la paperassa, acumulada en els darrers anys i esdevinguda inútil, fou la meua primera comesa. Hi eren els col·legues de sempre, ara més  grans en edat i en saviesa que fa deu anys, amb un seguit de joven professors i de becaris, per mi desconeguts, recentment incorporats. Un món seré, de mobles encara familiars, amb el seminari i els seus llibres, les pissarres i els guixos i la novetat de molts mes ordinadors personals que fa una dècada.

No es fan classes en aquesta època de l'any, però en l'ambient propici, que acabe de descriure, comentar a estudiar Cosmologia ha estat fàcil. Una aprensió sura en l'aire: quant de temes seré capaç de mantenir aqueixa serenitat, de no estirar mes el braç que la mànega, és a dir, de no agafar mes compromissos que aqueixos que puga servir honestament sense acaparaments ni corre-cuites? Espere, tanmateix, que no em faltarà el trellat necessari per a no allunyar-me massa d'aqueix ideal.

Les sensacions novedoses que m'han acompanyat en aquesta tornada a un món mes discret han estat agradables però omnipresents. Quant a la mena professió recuperada, sent que allò millor encara no ha arribat: la possibilitat de conentrar en l'estudi i la investigació les energies que una certa rutina de la quotidianeitat ens permet d'estalviar, dia a dia, quan aquesta rutina s’instal·la finalment a l'empara d'un clam profund i irreductible.