RENOVACIO PEDAGOGICA: De les Escoles d’Estiu als Cefires

“Considerem que el concepte de Renovació Pedagògica fa referència a les persones i grups que treballen per una transformació del model social, no sol en l’àmbit escolar. Llur acció deu projectar-se fora de l’escola i no podem parlar de renovació pedagògica quan només es tracta d’innovacions didàctiques o metodològiques que no s’encaminen a una autentica transformació de la societat.”

(Conclusions de les I Jornades de Moviments de Renovació Pedagògica, 1986)

El passat curs, l'Escola d’Estiu del País València, celebrà la seua 25 edició. Han canviat moltes coses entorn del concepte i la realitat de la Renovació Pedagògica, des de que un col·lectiu de professores i professors, compromesos amb el canvi democràtic i educatiu, van aconseguir celebrar la I Escola en el Col·legi de Jesuïtes de València.

Recordem en efecte, un primer període, que l'Escola d’Estiu era l'única plataforma des d'on el professorat podia no sols discutir les alternatives a la lamentable situació en què la dictadura havia deixat a la societat i l'educació valenciana, sinó també, l'única possibilitat d'acostar-se a les noves metodologies i propostes educatives, compartir i reflexionar sobre les experiències que a pesar de la repressió es realitzaven en molts punts del País Valencià. És a dir, l'únic punt des d'on era possible acudir a activitats de formació permanent, d'innovació educativa i de Renovació Pedagògica.

Amb el pas dels anys, i la progressiva normalització democràtica, les Escoles d'Estiu, van anar desplaçant la seua activitat, des del debat sobre la política educativa, –sense abandonar-ho–cap aqueix paper subsidiari de l'administració en les tasques de formació permanent. Això, provocà un debat sobre el paper dels col·lectius organitzats entorn d'aqueixes Escoles d'Estiu i les seues activitats. Es tractava de definir el treball d'aqueixos col·lectius, que van passar a ser coneguts com a Moviments de Renovació Pedagògica,(MRPs), i a aqueixa activitat que vam anomenar Renovació Pedagògica, amb majúscules.

Els MRPs es van plantejar, sense renunciar a impulsar i participar en les tasques de formació permanent –que reivindicaven com una obligació de les administracions -, que la seua tasca prioritària era la Renovació Pedagògica, és a dir treballar per una transformació social, no limitant-se a l'àmbit escolar, però que en aquest camp suposava entre altres tasques, el treball cooperatiu, la reflexió sobre la practica i la lluita per una escola alliberadora que anaven definint entorn del concepte d'Escola Publica Popular i Valenciana. Amb aquestes reflexions, els MRPs, es van plantejar la necessitat d'un treball coordinat al llarg del curs, no centrant exclusivament la seua activitat en l'Escola d'Estiu, i canviar l'orientació i programa d'aquesta.

Aquest debat, es va vore facilitat amb l'ascens del PSOE al poder i el desenvolupament del seu programa educatiu. En primer lloc, es produeix un reconeixement formal del discurs i la practica dels MRPs per part de les Administracions, la qual cosa produeix una massificació de les Escoles d'Estiu confoses com maquines expenedores de títols oficials de reciclatge. Però d'altra banda, prompte es constata que una cosa era el reconeixement formal i una altra l'apropiació del llenguatge. Els objectius i pràctiques entre un poder reformista i la utopia dels MRPs era normal que hagueren de ser divergents, però lluny del discurs oficial dels primers moments, que s'assumia i s'encoratjava el paper crític dels MRPs, -discurs del ministre Maravall en la Trobada Estatal de MRPs a Salamanca (1982)-, prompte se passà a intentar esborrar la seua presència amb un gran numero d'estratègies per a difuminar la seua acció (reconeixement com MRP a qualsevol col·lectiu que així s'anomenara, generalització de les ajudes especifiques per a les Escoles d'Estiu a qualsevol activitat, creació de MRPs fantasmes, etc.) El desenvolupament de la Reforma Educativa, i la posició critica dels MRPs davant del seu contingut, van aguditzar aqueixa distància.

A pesar d’això, va haver-hi una possibilitat de col·laboració pràctica entre els MRPs i l'Administració, anys mes tard frustrada per aquesta última. La reivindicació dels MRPs del dret del professorat a la formació permanent a càrrec de l'administració, i la seua voluntat de participar en ella, van confluir amb el disseny dels Centres de Professors (CEPs). A pesar de les tensions que es van donar en algunes comarques, una vegada mes a causa de la incapacitat de la Conselleria per a guanyar-se a alguns MRPs, l'experiència d'alguns CEPs va ser altament positiva. La participació de persones i seminaris vinculats als MRPs en dits CEPs, possibilità una estructura democràtica en el seu funcionament i el desenvolupament de propostes innovadores. Per la seua banda, els MRPs del País Valencià, a pesar dels temors, no es van difuminar en dites estructures, i amb el suport de les infraestructures dels CEPs, fins i tot van poder multiplicar les seues activitats i influència al llarg del curs.

No obstant, ja he assenyalat com la dita experiència es frustrà amb la cada vegada major burocratització de la política educativa. Obsessionats en vendre la Reforma, mes que en construir-la, començà a no interessar un model de CEP que lentament caminara en la tasca de canviar el pensament i la pràctica del professorat. Ara – i a pesar de la teorització contrària sobre la seua eficàcia feta per la pròpia administració anys abans (vore el “Libro Blanco”), començà a exigir-se dels CEPs la realització de centenars de cursets, repartir crèdits, vendre projectes curriculars i constructivisme de saló. Per a això, i amb la intenció de canviar de rumb els CEPs considerats molestos s’elaborà un nou Decret que burocratitzava els CEPs, i es frenava el seu funcionament democràtic amb nomenaments digitals i el retall de competències als seus òrgans de gestió democràtica.

Com era d'esperar, i va ser denunciat pels que van abandonar els CEPs després d'aquesta nova política de formació del professorat, el Partit Popular tragué profit del camp abonat pels seus antecessors. En pocs mesos va anar tirant al carrer als que inclús no havien dimitit i va reforçar la línia de burocratització dels CEPs. Un canvi de nom, passen a anomenar-se CEFIRE, uns retocs legislatius que ni tan sols compleixen els seus promotors, - especialment amb la generalització del nomenament digital-, han convertit a aquesta estructura en un ens servil i ineficaç per al desenvolupament del que ha de ser un model de formació permanent, que sempre hem entès com lligat a les necessitats dels centres i el professorat i per tant gestionat bàsicament des d'aquests espais.

Mentrestant, les tasques dels MRPs continuen, els col·lectius del Moviment Cooperatiu, Horta Sud, Terres del Sud, la Marina, la Safor, la Ribera, la Costera, Castelló i València mantenen els seus seminaris, elaboren propostes didàctiques, anàlisi i alternatives sobre la situació educativa, projectes com “Viure la Democràcia al Centre “ o construeixen una “Xarxa de Centres per al Tractament del Conflicte”. I com no, organitzen una Escola d'Estiu més.

L'edició d'enguany, que fa vint-i-sis, contínua aprofundint en la innovació del model de les Escoles d'Estiu iniciat fa anys, una aposta necessària per a seguir avançant cap aqueixa Escola Publica Popular i Valenciana. Amb el Tema General de “Temps de Revoltes: contra el pensament únic. Ensenyar o domesticar”, vol “treballar unes concretes hipòtesis de treball: el pensament divergent, proposant fer una anàlisi profunda i extensa en quant a explicitació, vivència, coneixement, intervenció, experiència del conflicte en diferents àmbits i dimensions de la vida escolar, social, cultural i política que ens afecta”. L'Escola d’Estiu, contínua sent el referent de la Renovació Pedagògica al País Valencià.