Quina renovació, quina formació, quina escola

(“All i Oli” 11-96) Albert Sansano

Per a poder avançar en el model d’Escola que propugnem, els MRPs hem defensat, entre moltes altres coses, un model determinat de professorat. Es per això que qualsevol debat al voltant de la renovació pedagògica i la formació del professorat, ha estat lligat al debat sobre quina Escola volem construir.

Es evident que ens trobem amb moltes dificultats per desenvolupar en la pràctica el model d’Escola i de professorat que descrivim en el nostres documents. La nostra tasca per poder incidir sobre la realitat ens obliga a concretar i desplegar els principis del nostre model, a analitzar-ne les diferències que hi ha amb la realitat actual, a revisar els missatges que fem arribar a la comunitat educativa, a reflexionar i a intentar d’incidir en tots aquells aspectes que no depenen de nosaltres.

Ara, una vegada més, quan tornem a parlar de defensar l’Escola Pública, es fa necessari recuperar la nostra tasca. Certament, les associacions de pares i mares, algunes institucions com ara els sindicats, i fins i tots les administracions son agents que històricament i/o actualment la defensen i/o promouen. Però, parlem del mateix afer? .Caldria, doncs que revisem el nostre model d’Escola Pública, que adaptem els nostres missatges i propostes. Avançarem si reflexionem i mirem d’articular tots aquells elements escampats del Model que existeix en l’actualitat, en un procés en el qual haurem de contrastar el nostre propi model amb aquells altres que han formulat des de la resta de la comunitat educativa.

Nosaltres n’hem defensat els trets més rellevants; públic, autònom, integrador, democràtic, participatiu, interrelacionat amb la societat... Ara bé, en quina mesura, però, aquestes característiques troben dificultats de concreció quan analitzem la situació real de l’escola pública i el grau -més gran o més petit- d’aproximació al model educatiu que propugnem?

Aprofundir al model d’Escola que pretenem construir ens ajudarà sense dubte a clarificar el debat permanent al voltant de la renovació pedagògica i la formació del professorat. Al paper dels centres de professors i professores i dels MRPs, el perquè parlem de models de ceps, uns al servei de la comunitat educativa i altres al servei dels “experts” o de les administracions. Un debat que permita distingir entre els que entenen la formació permanent com quelcom inherent al propi sistema educatiu, a la mateixa concepció de treballador de l’ensenyament, i els que la pensem com quelcom extern a l’escola, com una necessitat més determinada per la rapidesa dels avanços tecnològics i científics de la societat o per les necessitats polítiques de determinades reformes que per la mateixa naturalesa del fet educatiu.

Per això en la perspectiva de l’escola que volem, es necessari un professorat que investigue i reflexione la seua pràctica, que la teoritze i que puga actuar d’una manera activa i creativa, en funció de la complexa realitat del context en que treballa. Un professional, amb capacitat per a prendre decisions des de criteris personals i autònoms.

Però, no podem emmascarar la realitat de la pràctica diària a les aules, cada dia mes marcada per el que significa la proletarització del treball docent. Tenim que afrontar globalment tots aquells aspectes que dificulten les possibilitats de treball per a un mestre renovador, per a una mestra renovadora.

Mesures, entre altres com:

* Acabar amb el caràcter voluntarista del professorat pel que fa al conjunt d'activitats realitzades fora de l'horari lectiu. La reducció de la seua càrrega lectiva permetrà el treball en departaments, grups de formació, etc.

* Frenar la mobilitat del professorat per potenciar els grups de treball al centre o a la comarca. Incentivar els centres amb projectes d’innovació educativa o projectes de formació en centres.

* Dotar els centres dels recursos -materials i personals- necessaris per fer realitat les noves propostes didàctiques i les estructures organitzaves que permiteixen el treball cooperatiu al centre.

* Superar l’idea de que el professorat es un tècnic executor de les prescripcions d’altres. Cal superar l’actual concepció del currículum, potenciar la flexibilitat dels programes, potenciar l'adopció i experimentació de projectes curriculars alternatius, i per tant superar l’actual política. que continua deixant en mans de les editorials, el treball a les escoles. Cal facilitar la sortida de les experiències, dels materials que s'hi produeixen en els grups de treball i seminaris.

* Garantir l'autonomia dels CEPs. La seua gestió econòmica i organitzativa ha de estar al servei de les necessitats dels col·lectius socials i educatius en els quals estan implantats. Defensem que l'activitat de formació permanent ha de realitzar‑se lligada al centre de treball i coordinada democràticament amb altres centres, grups i seminaris, tal i com proposàvem en la nostra alternativa de Plans Territorials Unitaris. Tot això significa que hem d’oposar-nos, tant a l’actual política (?) del PP al voltant de la formació permanent i els Centres de Professors i Professores, com a la que va desenvolupar el PSOE -especialment desprès de modificar el primer decret de CEPs- i que transforma els CEPs en instruments transmisors de la política educativa del govern en el poder.

Caldria, per últim, assenyalar breument, quin es el paper dels MRPs, de la Renovació Pedagògica, en tot aquest treball..

Per a nosaltres, que afirmem que cal organitzar l’espai de contestació i resistència front al discurs que vol “professionalitzar / burocratitzar la tasca docent, aquest es l’espai dels Moviments de Renovació Pedagògica. Un espai, que es construeix en l’acció cooperativa al costat d’altres, i que té a les Escoles d’Estiu com una part fonamental -i mes coneguda- del seu treball.

Un espai que es construeix -entre altres tasques- a partir de:

* comunicar experiències i consolidar coneixements que van més enllà de resoldre els problemes de les tècniques de treball.

* reforçar l’organització de l’activitat col·lectiva de resistència i contestació a les imposicions institucionals de concebir d’una manera determinada les realitats socials -i per tant l’escola-.

* crear, generar, consolidar i ampliar pràctiques cooperatives i estratègies de canvi qualitatiu al interior de les aules i les escoles.

* treballar amb altres sectors socials progressistes, (pares i mares, alumnat, sindicats, associacions de veïns ,etc.) en la defensa de l’escola pública, i les necessitats dels sectors menys afavorits.

Un espai, en definitiva, que vol anar més enllà de fer bé el nostre treball. Un espai que vol analitzar també la funció social del treball docent per a desenvolupar un nou coneixement professional emancipatori.

---